A mesura que els nostres fills creixen el nostre vincle dependent ha d’anar moderant-se

Sovint s’estableixen relacions de dependència a la família que perjudiquen el correcte desenvolupament del fill i el benestar emocional dels pares

 

Hi ha molta confusió sobre el terme apego, com acostuma a passar amb termes d’origen psicològic. Per “apego” entenem un estat emocional de dependència d’un objecte, situació o persona. 

Quina és la funció dels pares? Doncs ho podem debatre llargament, però des de un punt de vista psicològic la funció dels pares és protegir, proporcionar seguretat, educar, guiar i fer autònoms els nostres fills.

Aquí hi ha la segona clau: el terme autonomia. No he fet servir independència, tampoc dependència, els nostres fills han de ser autònoms. Què passa si són independents? Doncs que el vincle amb les pares és inexistent i no els contemplen en el seu dia a dia. Què passa si són dependents? Doncs que donen més importància a les prioritats i necessitats dels pares que a les seves pròpies i creixen insegurs i amb por.

I què passa quan tenim fills autònoms? Doncs que són capaços d’explorar, buscar i experimentar i en el seu univers la figura dels pares és important però sense ser limitant.

Quan “l’apego” no és bo i els nostres fills es fan grans, solen aparèixer conductes tòxiques per seguir tenint-los al costat o trastorns psicològics, com ara la depressió o l’angoixa en veure que ja no ens necessiten tant.

 

Quan naixem necessitem els pares per poder sobreviure, i és per això que l’apego és molt important, però poc a poc hem de ser capaços d’anar donant autonomia als nostres fills. Però què passa si no es va modulant aquest apego? Doncs que pensarem que el fill és imprescindible a la nostra vida o que els pares són imprescindibles, i quan valorem quelcom com imprescindible comencem a dependre’n, i quan hi ha dependència hi ha patiment. De fet, és com quelcom obsessiu, ja que cada cop es vol passar més temps en companyia dels fills i quan no estem, en realitat ens passem l’estona desitjant que vinguin. A més, sovint, quan venen, estem enfadats amb ells perquè venen poc o no comparteixen prou temps amb nosaltres.

 

L’apego és bo i dolent alhora. El necessitem per créixer i a partir d’un moment necessitem que marxi poc a poc per poder créixer. Què irònic, oi? Doncs aquesta és la gràcia: a mesura que els nostres fills creixen el nostre apego ha d’anar disminuint.

De fet no sempre tindrem els fills de la mateixa manera que ells no ens tindran sempre. A major apego, major serà la pèrdua i l’impacte en la nostra salut mental.

 

Aleshores deixo d’estimar al meu fill si practico el desapego? Doncs no, de cap manera, simplement estàs deixant de considerar que és l’única cosa important a la teva vida. Es tracta de relacionar-nos d’una manera més lliure, deixant espais per la llibertat i expressivitat individual. Es tracta de gaudir junts i de no patir quan no estem junts. Es tracta d’estimar-nos sense tenir por a perdre’ns.

No és tant complicat com podria semblar. Es tracta de donar autonomia als fills i que nosaltres l’aprofitem fent noves activitats o que recuperem aquelles que hem deixat de fer. Hem d’acceptar la seva individualitat i adaptar-nos en aquest nou escenari. Hem d’acceptar el canvi en l’estil de relació, tot buscant antics i nous elements compartits però també elements nous a nivell individual.

 

En definitiva, hem de preparar els nostres fills perquè se sentin segurs, siguin autònoms i pugui seguir vivint plenament el dia que nosaltres no hi siguem. I com ho aconseguim? Doncs deixant d’estar-hi de manera progressiva, perquè poc a poc vagin deshabituant-se de la nostra omnipresència. Per cert, això té un nom per al jove: adolescència. I un nom pels pares: segona joventut.

 

Si teniu consultes o voldrieu que parlessim d'algun tema en concret, podeu enviar un mail a somi@comuandorra.ad